Dice que se va y vuelve

Una servidora porta temps abaltida entre els records de la seva època gloriosa però no es pensin pas que oblidi el respectable. Malgrat que el Molino continua en letàrgia, malgrat les notícies que fa temps parlaven de la seva moderna remodelació, en la qual, ai las, no hi té cabuda l'art antic, encara resta el seu indret ple de brutícia i no se sap quan començaran les obres, que jo sàpiga.

Una, amb el blog, ja sembla aquella de la cançó de la sarsuela:

Dice que se va con otra
el mocito que me quiere;
dice que se va,
dice que se va,
dice que se va, y vuelve.

Per cert, no he parlat mai de la meva afició sarsuelera, però els he de dir que he trobat per la xarxa internáutica un lloc amb moltes lletres per anar recordant i cantant, que cada dia es canta menys en directe, que ja no ho fa la gent ni a la dutxa. Mirin aquí que és una güep de Cartagena d'uns senyors i senyores molt sarsueleros, apa, a disfrutar.

 

[@more@]



Comentaris tancats a Dice que se va y vuelve

Torno… perill!!!!

Una servidora porta dies, mesos gairebé, en abaltit estat de llangor, ai las. Però, mirin, el comentari d'un senyor de comarques, que em demana d'entrevistar-me, ha revifat la meva autoestima blogovedèttica, i també la visió de la geganta del Poble-sec per la Mercè, que, com els vaig dir, s'assembla molt a mi en els meus millors anys de cantautora i ballautora molinenca i muiscallera.

Em fa por escriure massa, també. Això del blocateri no va fi, i ja fa temps, tant és així que molts coneguts de les primeries han fet moixoni o han migrat a indrets amb més competència internàutica. La tardor m'entristeix, car sóc una vedette madura, jo. No vull que em diguin allò del tango:

Sola, fané descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote,
y una percha en el escote
bajo la nuez.
Chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez…
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao…
yo que se cuando no aguanto mas,
al verla así rajé,
pa' no llorar…

Y pensar que hace diez años
fue mi locura!
que llegué hasta la traición
por su hermosura!…
que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
Que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja
me hice ruin y pechador…
Que quedé sin un amigo
que viví de mala fe
que me tuvo de rodillas
sin Moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.

Nunca crei que la veria
en un "requiescat in pache"
tan cruel como el de hoy
mire, si no es pa' suicidarse
que por este cachivache
sea lo que soy…
Fiera venganza la del tiempo
que le hace ver deshecho
lo que uno amó…
y este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso mas,
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo bien mamao!….
pa' no pensar.

Això eren cançons i no el que fan ara.

[@more@]



Comentaris tancats a Torno… perill!!!!

Home-natja a les vedettes

Després de l'homenatge als setze jutges, crec que hauríem de reivindicar un homenatge a les vedettes catalanes, que també hem fet molt i molt per la llengua, cantant quelcom més punyent que alguns i algunes, perquè, ho haig de dir, moltes cançons d'aquelles semblaven de  missa i a missa han acabat.

Jo, més que un homenatge, per ser putílicament correcta, vull un donanatge, o un home-natja, perquè les natges ben bé que les havíem de remenar si volíem continuar cobrant un sou imprecís de tant en tant. La senyora Guillermina Motta, que havia fet incursions remarcables en el nostre gènere, amb cuplets i tangos, ja va fer bé, idò, de no donar peixet als honorables senyors politics, que acaben fent massa poli-tecs, em sembla.

Bé, paro, que tinc els papers per a la subvencio per a un muntatge en tràmit i no vull disgustos, que de gustos n'hi ha de tots colors, però de dis-gustos, també.

Siau, respectable públic.

[@more@]



5s comentaris

La vida és una cobla, un fado, una cançó d’Emili Vendrell…

Continuo, com vaig anunciar.

A mi sempre m'han agradat les cançons que expliquen històries. La cobla andalusa és un doll d'històries magnífiques com aquell famós tatuatge mariner i portuari o allò de 'apoyá en el quisio de la mancebía' on una senyora de vida dubtosa no li cobra al noi, perquè té uns ulls verds que la piconen, verdes como el trigo verde y verde, verde limón…

En català també n'hi ha, moltes. Com ara aquella de l'Arri Jan, és un senyor que fa de transportista en carro i es casa amb una noia molt fina i un dia arriba a casa i trobo tancada la porta del dormidor… Vol agafar un ganiver però les meves mans no hi arriben, al ganivet més tallant, i arrenco en llàgrima viva, arri Jan… No se sap, de fet, què va passa després, però al menys no va acabar la cosa en violència domèstica pura i dura, com aquell del preso número nueve, que encara diu y si vuelvo a nacer yo los vuelvo a matar. I pensar que quan érem joves la cantàvem com si res, ho feia fins i tot la Baez, i estàvem fem apologia de la violència, ves.

A les cançons antigues hi surten moltes dones dolentes, que arruïnen als homes i els fan el salt. I els homes de vegades les maten, com aquell també, que diu, arrésteme sargento y póngame cadenas… perquè s'ha carregat a la senyora i al mamante, pobret. NO surt gaire l'home faldiller que se'n va de gresca, eren altres temps. Encara que, més endavant, les dones van cantar coses com ara allò de por qué por qué, los domingos por el futbol me abandonas…

Estic una mica antiga i no sé gaire cançons modernes, em sembla, però, que les històries són més avorrides, no ho sé.  I paro, que sinó se m'esborra el post.

[@more@]

1 comentari

La vida és un tango, un bolero, una sardana

L'altre dia, recordant una cançó de la Núria Feliu em va posar un comentari Núria Feliu, estic totalment emocionada!!!!

L'altre dia, també, fent dissabte, taral·lejava melodies del passat. Ja poca gent canta quan feineja, la veritat és que, durant la meva autarquica infantesa era freqüent sentir pels celoberts cantar, cantaven les mestresses de casa, els senyors quan s'afaitaven, els infants quan jugaven i els pagesos quan llauraven. Ara, com que a tot arreu et posen les musiquetes, doncs… Vaig jurar un dia, per l'esperit de Gardel y de León y Quiroga, que no entraria a cap botiga on posessin musica. Fins ara només em piconaven amb sons anglosaxons a tota merda a les botigues de jovent, quan acompanyava les nebodetes a comprar-se texans estripats. Però és que ara, fins i tot a la tienda de Lolín hi han posat musica, i això que allà hi va molta senyora com jo, de talles una mica dilatades en certs aspectes… Em menjo un franckfurt al Viena de Pelaiu i, au, musica, encara que allà és més suau i fins i tot clàssica. Per favor…no, no, no.

Que ja ho diu la sardana, canta l'ocell el riu la branca, canta la lluna i el sol, tot feinejant la mare canta i canta al peu del bressol… Més o menys, que cito de memòria. Doncs avui també em venien al cap unes cançons molt reeixides que cantava la Sardà fa mooolts anys, en uns programes molt macos de la tele, que crec que escrivia el Terenci Moix, al cel ens poguem veure.

Una de les cançons d'aquestes, que jo vaig aportar al meu repertori, deia: quan es treia les calces, amb el cor ple de pena, i la gent comentava, serà rossa o morena??? Era la història d'una pobra noia que per donar pelargon -farinetes- al seu fill i al seu iaio havia de fer estriptís. També m'agradava molt aquella que feia, si tu ma queires, si tu ma queires, si tu ma queires, jo pebroteires… I, encara més, una de la carnissera, ai carnissera del mercat, no deixis mai la Boqueria… la, la, la.

La vida és cançó, cada moment té la seva tonada i la seva música…

(continuarà, perquè veig que els articles massa llargs se m'esborren, ai blocatàndia, que no vas bé)

[@more@]

Comentaris tancats a La vida és un tango, un bolero, una sardana

la vida és un tango, un bolero, una sardana

L'altre dia, recordant una cançó de la Núria Feliu em va posar un comentari Núria Feliu, estic totalment emocionada!!!!

L'altre dia, fent dissabte, taral·lejava melodies del passat. Ja poca gent canta quan feineja, la veritat és que, durant la meva autarquica infantesa era sovint sentir pels celoberts cantar, cantaven les mestresses de casa, els senyors quan s'afaitaven, els infants quan jugaven i els pagesos quan llauraven. Ara, com que a tot arreu et posen les musiquetes, doncs… Vaig jurar un dia, per l'esperit de Gardel y de León y Quiroga, que no entraria a cap botiga on posessin musica. Fins ara només em piconaven amb sons anglosaxons a tota merda a les botigues de jovent, quan acompanyava les nebodetes a comprar-se texans estripats. Però és que ara, fins i tot a la tienda de Lolín hi han posat musica, i això que allà hi va molta senyora com jo, de talles una mica dilatades en certs aspectes… Em menjo un franckfurt al Viena de Pelaiu i, au, musica, encara que allà és més suau i fins i tot clàssica. Per favor…no, no, no.

Que ja ho diu la sardana, canta l'ocell el riu la branca, canta la lluna i el sol, tot feinejant la mare canta i canta al peu del bressol… Més o menys, que cito de memòria. Doncs avui també em venien al cap unes cançons molt reeixides que cantava la Sardà fa mooolts anys, en uns programes molt macos de la tele, que crec que escrivia el Terenci Moix, al cel ens poguem veure.

Una de les cançons d'aquestes, que jo vaig aportar al meu repertori, deia: quan es treia les calces, amb el cor ple de pena, i la gent comentava, serà rossa o morena??? Era la història d'una pobra noia que per donar pelargon -farinetes- al seu fill i al seu iaio havia de fer estriptís. També m'agradava molt aquella que feia, si tu ma queires, si tu ma queires, si tu ma queires, jo pebroteires… I, encara més, una de la carnissera, ai carnissera del mercat, no deixis mai la Boqueria… la, la, la.

Jo vaig escriure la lletra d'alguns tangos i vaig posar noves lletres en català a velles cançons, per exe

[@more@]

Comentaris tancats a la vida és un tango, un bolero, una sardana

Tempus fugit blocus transit

Una servidora va començar a fer aquest blog, -que ara el meu assessor filològic, que no faluslògic, diu que s'ha de dir bloc quan abans m'havia dit que s'havia de dir dip-, en un context blocatero molt reeixit. Però, ai las, van començar a esdevenir-se poltergueits d'aquestos, tan emprenyadors, amb perdó del respectable. I vet aquí que molts dels llocs on jo anava a raure navegant per aquest espai infinit han fet moixoni, i vet aquí que d'altres han canviat d'adreça, i vet aquí qui hi ha també que, com jo, una mica abaltit per l'avinentesa i els misteris del context, ço és, desaparicions d'articles i malformacions congenites de les publicacions posteres, decideix espaiar les seves intervencions…

I com qui no vol, passa el temps, i arriba el mes de març, que jo, la veritat, això del canvi climàtic no ho veig clar, que d'hiverns calents ja n'havia passats d'altres i veig que avui feia vent, com li cal al mes que toca, i que tot plegat no sé, em sembla que ens volen distreure d'unes coses per engiponar-nos-en unes altres, que una servidora encara recorda com en la seva esbojarrada jovenesa deien que el temps també anava a mal borràs per causa del llençament d'objectes òvnics a l'espai sideral… o sia, que tot torna i se'n va i jo torno, de moment, i com que no tinc tema, encara que podria parlar, per exemple, del pepé, o de la hispanitat inconscient dels catalanòfils o de molts altres polèmics esdeveniments i opinions llegides o escoltades, me conformo amb endegar aquest breu text per tal de practicar la tecla i no perdre l'hàbit, que vol dir el costum, i no el vestit de l'orde de les ursulines que portava la meva tieta Sagrament.

Per cert, m'ha arribat un missatge sobre fer una cacerolada contra el que ja saben i és que em sembla que ha de ser una cassolada, que de caceroles, que jo sàpiga, no se'n fan masses per aquests verals. Vaja, que jo, d'arròs a la caserola no n'he menjat mai, que recordi. Petonets al públic.

 

[@more@]

1 comentari

No encenguis l’espelma…

La meva admirada Núria Feliu cantava una cançó que feia:

No encenguis l'espelma, si es fonen els ploms/ tenim lluna plena i uns bons finestrons…

L'altre dia, quan vaig fer els cinc minuts de foscor, emportada per passions irrepetibles, no vaig encendre l'espelma ni el llum, us ho haig de dir. Cinc minuts de penombra, perquè no tot un vespre hivernal, ai las?

La cosa em semblava una tanocada dels cologistes, la verité. És que jo pertanyo al corrent falosòfic cínic i cinètic, i totes aquestes coses em semblen fer el paperina. Però mira, fins i tot en tinc un bon record dels cinc minuts, que se'm van allargar, mooolt. Per tant, he de dir que tinc minuts a la guardiola, per a posteriors apagades, si cal, ja he complert, sí senyor.

…així jo endevino, indrets i racons/ no ens calen cortines, si es fonen els ploms!!! Pots encendre una vegada, si tens por d'ensopegar, però a mi molt més m'agrada, aquest joc… d'endevinar…

Quines cançons, ja no se'n fan, com aquestes!!!

 

[@more@]

2s comentaris

El Molino, diuen que ara va de veres… he, he

L'altre dia en un programa dels de la televisió,

va sortir un senyor del barri, a parlar de tot això,

crec que la vella façana, conservaran com està,

i que les aspes aquelles, fins i tot faran girar.

Però res és com era abans, tot ens costa sacrifici,

doncs per la part del darrera, hi faran un edifici,

per aprofitar l'espai, això rai!

Com que sóc gata escaldada i tinc molt poqueta fe,

fins que no vegi la cosa, tot plegat no m'ho creuré.

Espero que el pegat que li faran

sigui modern, de disseny i elegant,

ja que els bons temps… no tornaran!!!!

 

 

[@more@]

1 comentari

Quan els tocadiscos eren gramoles…

Fa molts anys, quan els tocadiscos eren gramoles, els llevataps, sacatapus, els sostenidors, sostens, els pits, metes, i les compreses, panyos, el meu conte preferit era el del rei que tenia el nas vermell, que tenia un veí meu en disco antic, d'aquells que semblaven de pedra.

El tal conte era propaganda dels vins catalans, he de dir que els cantautors encara no s'havien reciclat plantant ceps, només ho feien els pagesos. De tan beure, el rei moria i tot, deixant la filla, la formosa princesa, sense nòvio i òrfena, com l'orfeneta de Menàrguens, que també va ser famosa. Però resulta que venia un trovador, que era el Gaietà Renom, i li cantava una cançó, es casaven, i no devien estar prou escarmentats que en el convit es bevia vi del millor. Allò eren contes i no el que fan ara. Més endavant, quan les croades antivici van començar en van fer una versió passada per aigua, on el rei acabava admetent que l'aigua de la font de noseon era molt bona i es tornava abstemi.

M'ha vingut al cap el conte amb això del saló de la marihuana, a l'Hospitalet. I pensar que van deixar perdre el de la fornografia, vull dir pornografia… Si en dediquessin un als vins 'peleons' podrien fer el de la porrografia, potser. Bé, doncs he pensat en endegar un conte sobre un rei fumador, en lloc de bevedor, oi que seria bonic? Visca el pa, visca el vi, i visca el vici d'abans d'ahir.

[@more@]

1 comentari